El planeta de la cobdícia

Hi havia un planeta en que, de cop i volta, la gent va embogir, va esdevenir molt ignorant, i creient-se molt eixerida, de fet vivia d'il·lusions i autoenganys.

Durant milers d'anys la gent havia viscut del l'energia del sol que animava les plantes i els animals en les terres, els boscos i els cels i els mars. 
Però alguns enginyosos van descobrir que a sota la terra hi havia una energia infinita que els permetria fer i tenir més coses amb menys esforç.
Els dirigents van fer creure a la gent que podien viure de renda, que l'or negre, -carbó, petroli, gas – els permetria satisfer totes les necessitats hagudes i per haver. Si abans calia una bona colla de gent per llaurar i segar, per treure llenya i fusta del bosc, per pescar i per navegar... ara un sol home que portés una màquina alimentada per petroli, feia molta més feina i amb menys esforç.
Va provocar un impacte enorme. S'havien acabat les penes!! Viurien tots en l'abundància...
La població va començar a crèixer i crèixer.. i les necessitats de la gent també es van fer créixer.
Sobrava gent als camps, als boscos i als mars.. i la gent s'amuntegava a les ciutats... i iaixí calia fer ciutats més i més grans.
Amb un parell de segles arrassaren les terres, els boscos i els mars. La gent malvivia a les ciutats i als camps. Tothom desitjava més i més cases i aparells que els facilitessin la vida, però tothom havia de treballar més i més per aconseguir saciar els desitjos infinits.
No s'adonaven que era totalment diferent “produir un bens” que “polir-se el patrimoni”. Què era diferent viure de vendre els productes de la terra – renovables - que vendre's la terra – bé escàs no renovable -.
Quan el petroli començà a escassejar, quan de tant cremar petroli es va contaminar l'atmosfera, i l'aire de les ciutats va començar a ser irrespirable; quan es va començar a escalfar el planeta i apujar el nivell del mar perquè el gel dels pols es fonia... la gent continuà sota la propaganda que la felicitat només era possible si creixien el nombre de màquines, de propietats, de desitjos i de necessitats.
Però, a l'hora que vivien aquest agredolç malson, la situació s'agreujà per una altre enganyifa a que la població estava sotmesa pels seus dirigents.
Com que per fer màquines i cases calia molts diners, hi havia uns bancs que deixaven diners a la gent perquè poguessin fer màquines, construir cases i comprar tots els productes que els donaven la felicitat. 
La gent estava molt agraïda als bancs perquè els hi permetia aconseguir en poc temps els seus somnis. Els bancs havien aprés dues coses que els donava molts guanys i molr poder:

1. Que, com que tota la gent que guardava els seus diners als bancs no els venien a buscar al mateix moment,  això permetia als bancs deixar més diners dels que tenien guardats i cobrar uns bons interessos sobre els diners “inventats”, de manera que: pagaven poc pels diners que guardaven i cobraven molt pels diners prestats i pels “inventats”.

2. Que els interessos sobre els diners prestats, que s'aplicaven amb complexes i incomprensibles fòrmules, els permetia duplicar el capital prestat en pocs anys, sense que el beneficiari ni se n'adonès.

Aquesta enganyifa a agreujà  els problemes anteriors, amb dues conseqüències:
Una gran part de la població  i dels països quedà tant endeutada, que pràctivament quedà sotmesa a servitud per deute. Havien de malvendre tot el que tenien, i malgrat treballessin molt, amb prou feina podien alimentar-se; i la fam s'estengué per a la majoria de la gent i cada dia matava a milers d'infants i de gent gran, davant la indiferència dels addictes a la cobdícia.
Com que en molts casos la taxa d'interès dels diners – per exemple, per plantar un bosc -, era superior a la taxa de reproducció de la inversió - del bosc... -, quanta més inversió, més deute; quanta més inversió, més explotació dels recursos naturals i més explotació de la gent per poder retornar el deute amb els interessos.
Així fou com la cobdícia, la cobejança dels diners, de tenir i acumular més i més coses, portava la gent d'aquest planeta a una situació insostenible. En 200 anys del que en deien “progrés i desenvolupament”, havien exhaurit els recursos del planeta perquè havien crescut exponencialment en població i en desitjos insaciables; perquè s'havien endeutat i havien de tornar  diners amb interessos reals per uns préstecs inventats i uns interessos abusius.
Alguna gent començà a adonar-se que era possible aturar l'embogiment col·lectiu que enriquia a molt pocs i que perjudicava a tots. La solució era a les mans i a les ments de la gent.
El primer pas depenia de cadascú: no cultivar desitjos insaciables, no deixar-se influir per les publicitats i ser conscients de com en tots els àmbts de la vida podien reduir les necessitats.
El segon pas, també dependia de cadascú: aplegar-se amb altres que vulguessin ajudar-se a deshabituar-se de la cobdícia i del consumisme, fent conscients els actes qüotidians. Es tractava de produir i fer-se tot el que fossin capaços per ells mateixos; de comprar i vendre bens i serveis sostenibles i equitatius; de no endeutar-se ni endeutar; de no pagar ni cobrar interessos; de votar les opcions assenyades i deixar de votar els programes cobdiciosos del creixement econòmic!
El tercer pas, era el resultat coherent dels dos primers: suscitar en la gent un nou imaginari de felicitat, basada en ser conscients de la interdepedència de la vida de cadascú en solidaritat amb la vida de tots els habitants del planeta; d'un planeta limitat i fràgil que havia acollit i podia acollir un fet extraordinari, anomenat vida.
I el darrer pas, n'era la conseqüència: calia deixar de col·laborar amb tots aquells que volien continuar l'enganyifa, calia desobeir les lleis que mantenien la cobdícia, calia abolir les taxes d'interès, la publicitat i l'obsessió pel creixement.
Aquesta gent que proposava “viure senzillament” perquè tothom pogués “senzillament viure”, fou ignorada, ridiculitzada, menystinguda, criminalitzada i, fins i tot, empresonada.
Però, 100 anys més tard, la gent els recordava i honorava, perquè gràcies a ells, la vida havia estat possible perquè aquella generaciò va reaprendre a viure i prosperar sense creixement.

Gener 2010
Autor: Martí Olivella