Els habitants de Bil'in, una petita localitat Cisjordana a uns 25 kms. de Rammallah tracten de canviar la història de un dels conflictes més enquistats del planeta.
No desisteixen del seu intent de demostrar-li al món que l’exercici de la resistència a Palestina, no passa necessàriament per l’ús de les armes.
19.04.2010 – Alberto Arce – publicat a Periodismo Humano. -
Habitants de Bil’in disfressats de Avatar – (Activestills org).
León Felipe va escriure fa dècades: “Ya no hay locos, amigos, ya no hay locos. Se murió aquel manchego, aquel estrafalario fantasma del desierto…”
Si exemples de moviments amb tant d’èxit com els de les “Madres de la Plaza de Mayo” a Buenos Aires, les Dónes de Negre de Belgrad, el reverend Martin Luther King als Estats Units, o el propi Mahatma Gandhi a la Índia van trigar anys a convèncer a qui els rodejaven de que la opció de la noviolència era vàlida com a instrument de resistència, no resulta difícil comprendre lo complex de la alternativa proposta.
I si malgrat la persistent defensa de la seva opció pacífica –o potser precisament per defensar-la- alguns dels líders noviolents més significatius de la història van morir assassinats, la història del Gandhi palestí no té perquè ser diferent en quant a lo lenta i complexa, però ferma, de la seva evolució en el temps.
A l’examinar l’alt preu en vides humanes que gairebé sempre paguen els que desenvolupen models de resistència civil noviolenta en mig de contextos extremadament violents descobrim que són els que posen les pistoles damunt la taula els que acostumen a tenir la última paraula.
La 5ª Conferència Internacional sobre resistència popular Palestina.
Els habitants de Bil’in, una petita localitat cisjordana a uns 25 kilómetres de Rammallah, són conscients de tot lo anterior i tracten de canviar la història de un dels conflictes més enquistats del planeta. No desisteixen del seu intent de demostrar-li al món que l’exercici de la resistència a Palestina, no passa pas necessàriament per l’ús de les armes.
A partir del 21 de Abril, i per a commemorar que es compleixen cinc anys del començament del que ja s’ha convertit en la cita més inexcusable dels divendres palestins –la manifestació contra el Mur de Bil´in- es celebra, per cinquè any consecutiu, la “Conferència Internacional sobre resistència popular Palestina”
El seu objectiu: debatre i aprendre, per a mostrar-li al món tècniques de resistència contra la ocupació allunyades de la estratègia dels coets i els cinturons d’explosius que tan mal han fet no solament a civils israelians innocents sinó a la pròpia legitimitat de la causa que els palestins defensen. Contribuint a presentar-la a l’exterior com una lluita entre el terrorisme i la democràcia i no com la lluita de un poble contra una ocupació militar estrangera.
Però la relació de Bil’in, l’autèntic Gandhi palestí, amb la noviolència és a més especialment creatiu, perquè es tracta d’un Gandhi col·lectiu i multinacional. I és precisament en aquesta qualitat on radica no solament la seva novetat, sinó la capacitat de atracció que ha generat sobre els propis palestins, així com també sobre israelians i internacionals que han respost afegint-s-hi, seguint l’exemple del que l’escriptor israelià Michal Warsavsky va definir en plantejaments polítics que gairebé semblen de ciència-ficció com “el triangle de la resistència”.
Alguna idea interessant deuen estar germinant els habitants de Bil’in, més enllà de l’exemple de mobilització conjunta entre palestins i israelians contra la construcció del mur, constant des de el primer dia, quan la gran novetat d’aquesta Conferència sobre resistència popular serà que per primera vegada en anys, representants de totes les forces polítiques palestines comparteixen taula de debat en públic. Sí, Nabil Shaath, membre del Comitè Central de Al Fatah i Mahmoud Ramahi, Secretari General del Parlament palestí i membre de Hamas, debatran a Bil’in, junt a Mustafá Barghouti, president de Al Mubadara i ex-Ministre Portaveu del fugaç govern de unitat nacional palestí el 2006 i els més marginals Front Democràtic i Popular, davant centenars de participants internacionals i mitjans de comunicació.
El títol de la taula que compartiran sobre la “defensa de una estratègia noviolenta com a instrument d’alliberament” no pot més que interpretar-se com un pas vers la tan anhelada reconciliació nacional.
La història de Bil’in
La història d’aquest petit Comitè de Resistència Popular començà l’abril de 2005, com una protesta més contra la expansió de la colònia israeliana de Modi’in Illit, que en el seu “creixement natural” –com acostumen a denominar els líders israelians la expansió dels assentaments- necessitava una tanca que la “protegís” de les localitats palestines properes. Aquesta tanca de seguretat confiscava de facto –pel cantó palestí- el 60% de les terres de cultiu de una localitat eminentment agrícola.
Per una banda, en la seva vessant legal, els habitants de Bil´in van fer un recurs pel dit traçat davant la justícia israeliana, aconseguint una victòria que el temps ha demostrat que ha estat més moral que pràctica. El 7 de setembre de 2007, la Cort Suprema israeliana va ordenar al govern que modifiqués la ruta de construcció del Mur a Bil’in, car era “altament perjudicial” per els seus habitants. La jutgessa Dorit Beinish va declarar: “No estem convençuts de que construir el Mur a Bil’in respongui a motius militars o de seguretat”. Michael Sfarad, l’advocat israelià que els representa, encara reclama que l’exèrcit apliqui la decisió judicial.
Per altre banda, van començar a convocar manifestacions setmanals, les manifestacions dels divendres. “Els primers dies, els habitants de Bil´in es manifestaven sols. Dotzenes de persones resultaven ferides i detingudes” explica Shai Carmel Pollack, realitzador israelià, activista contra el Mur i director de “Bil’in, mi amor” un documental que recull la història d’aquest poble. “Llavors vam començar a sumar-nos amb els internacionals per a tractar de disminuir el nivell de violència, suposant que les ordres que tenia l’exèrcit per a reprimir els palestins canviarien quan sabessin que hi havia israelians amb ells.”
Llavors va sorgir, com a tants altres llocs, la mobilització que va començar a tenir rèpliques a tota Cisjordània. L’exemple del petit poble de Budrus, seguint el mateix model, es pot conèixer a través de un documental que volta per tot el món.
No han aconseguit que la violència disminueixi.
Shai Pollack, junt amb els seus amics israelians i estrangers s’equivocava. El nivell de violència no va pas disminuir, sinó que per contra, va augmentar. El 13 de març de 2009, l’exèrcit israelià va disparar una bomba de gas lacrimògen que impactà directament sobre l’ull dret de Tristan Anderson, un activista nord-americà del International Solidarity Movement (ISM) que es troba en coma des de llavors. El 17 d’abril de 2009, Bassem Abu Rahme va morir davant les càmeres. Es manifestava com sempre, sense el més mínim indici de violència. És el manifestant número 18 assassinat en manifestacions noviolentes contra el Mur.
Mohammad Al Khatib i Abdallah Abu Rahme, els líders del Comitè Popular han estat detinguts en diferents ocasions a través de tan ben documentades com fosques incursions nocturnes al poble o acusacions surrealistes. Abdallah fou arrestat acusat de possessió d’armament quant és internacionalment reconegut el seu rebuig a la violència. La prova utilitzada contra ell, les carcasses de gas israelianes, buides, amb les que realitzava les seves escultures pacifistes.
Des de 2005 Bil’in ha convocat a la premsa internacional per a mostrar al món les seves plantacions d’oliveres en front el mur, una recreació de la pel·lícula Avatar en la que són els habitants del poble els colonitzats, la seva particular recreació de l’ anunci de McCann-Eriksson en el que soldats israelians juguen al futbol davant el mur, un Nadal amb Santa Claus sota el gas lacrimògen, escultures pacifistes construïdes amb l’armament que els reprimeix, o una recreació del Mur de Berlín en el 20è aniversari de la seva caiguda.
ActiveStills, un col·lectiu de fotògrafs, la major part dels quals són israelians, han documentat totes i cadascuna de les accions amb particular deteniment des del primer dia. A Internet es poden veure milers de les seves fotografies.
Sobre tot han aconseguit generar impacte mediàtic. A través de la seva creativitat i el seu pacifisme, així com la constant presència de israelians i estrangers que els hi donen suport amb càmeres, fins i tot es converteixen en una icona. Regalen al món una imatge poc coneguda però real del que succeeix sobre el terreny a través d’un llenguatge i una simbologia comprensible i fàcil d’emetre pels mitjans de comunicació occidentals. Els mateixos que quan un palestí mor o es detingut no poden o no volen cobrir la notícia, convertida en estadística, però que quan es tracta de una estrangera, veure el cas recent de Ariadna Jové, detinguda i empresonada per l’exèrcit es bolquen en la notícia.
Bil’in ha rebut recentment visites de destacades personalitats internacionals. La escriptora canadenca Naomi Klein, el grup “The Elders”, creat per Nelson Mandela i en el que hi participen entre d’altres, Jimmy Carter, Desmond Tutú, Fernando Henrique Cardoso o Richard Branson o una delegació del Parlament Europeu que rebé exactament el mateix tracte que els habitants palestins de la localitat.
Quan la darrera setmana d’abril s’estigui celebrant la seva 5ª Conferència sobre la Resistència popular noviolenta, potser puguin donar-li al món un altre notícia, que han contribuït a que les faccions palestines arribin a un acord per la unitat nacional i a més que acceptin resistir contra la ocupació israeliana a través de mitjans exclusivament noviolents.
Seria el seu somni, el somni del “Gandhi col·lectiu palestí-israelià” i el de moltes persones que els miren des de l’exterior i pensen que com va escriure Leon Felipe“si no es ahora, ahora que la justicia tiene menos, infinitamente menos categoría que el estiércol; si no es ahora … ¿cuándo se pierde el juicio?”
(Traducció: M.M. de Comunitat Palestina de Catalunya)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada